TOT INICI TÉ UN FINAL...

Ja som a casa, a Terrassa.

Fa tres dies que vem tornar a trepitjar els mateixos carrers de fa un any, però amb sensacions molt diferents. Ara, quan caminem, inconscientment, busquem coses noves a cada cantonada, intentem descobrir coses que ens impactin com ens ha passat aquest últim any, i ens sembla estrany no haver d'anotar les despeses en la llibreteta on està tot apuntat...però no hi ha res diferent, i això implica tenir la sensació d'haver marxat fa 4 dies.

Ara ens toca aterrissar a una realitat diferent. I per fer-ho necessitarem temps. Temps que ens ajudi a aclimatar-nos novament a la vida terrassenca, a entendre i viure l'entorn que ara ens envolta. Temps per, mica en mica, convertir el dia a dia de viatge en un dia a dia a casa, amb els nostres, i amb una dinàmica més que coneguda.

Però tot i així, sabem que aquest últim any ha estat una de les millors coses que hem fet a la vida. Ens ha aportat noves experiències que ens han ensenyat moltes coses, nova gent i nous països que sentim com a nostres, i una força personal i mental que ens ha fet créixer com a persones.

I és per això que estem covençuts que d'aquí poc ja estarem situats. Tornarem a treballar, a seguir un horari rutinari, i a repetir temes de conversa. I ho farem orgullosament. Perquè tot i que aquest últim any ens deixa les ganes eternes de tornar a marxar, sabem que mentre estem a casa, és millor buscar i disfrutar de les coses bones que tenim, que dedicar-nos a queixar-nos tot el dia.

Això si, qualsevol que vulgui parlar de viatges, de fer voltes al món, o simplement de fer una cervesa...no dubti a comunicar-se amb nosaltres.

Aqui s'acaba aquest blog. Esperem que us hagi agradat i, fins i tot, us pugui ser útil en algunes coses. Per nosaltres, ha sigut un plaer compartir les nostres experiències amb vosaltres.

A reveure.

Quim i Mariona

PUERTO VIEJO

Segurament aquest es l'ultim escrit del viatge, snif, snif.

Estem a Puerto Viejo, a la costa del Carib de Costa Rica, i com que son els ultims dies, doncs hem fet platgeta, relax, futbol, i excursio amb bicicleta.
Malgrat que ens va ploure quan vem arribar, hem trobat espais de bon temps que ens han ajudat a apreciar l'aire relaxat que es respira en aquesta poblacio. Tot i aixi, el primer dia vem fer 26 km en bici per anar fins a Manzanillo, un altre petit poble de la costa on vem visitar al Maxi, un 'fenomenu' que te un bar carregat de coses del Barsa (fins i tot una carta del president Jan)...aixo ens va ajudar a fugir de la 'furia roja' per uns moments i tornar a posar les coses al seu lloc. A la tornada, amb el mal de cul corresponent, vem parar a mullar-nos i jugar amb l'aigua caribenya.
L'endema ens vem retrobar, sorprenentment, amb l'Ester i el Jamie, amb qui haviem estat al carnaval de la Ceiba, a Hondures. I aixo implica xerrera i poca cosa a fer...excepte gaudir de la victoria de 'la de todos' envoltats d'alemanutxos de 2'30 d'alsada.

Avui, l'ultim dia, hem caminat vorejant el mar i fent memoria d'aquest ultim any. Un any que ens ha marcat a tots dos mes del que ens pensem. Han sigut 365 dies d'accio, d'emocio, d'alegries i penuries, d'histories noves per explicar, de nous amics. 365 dies on hem sigut propietaris de nosaltres mateixos, i on, segurament, ens hem equivocat moltes vegades. 365 dies inoblidables de la nostra vida. Aprofito per agrair des d'aqui a la Mariona per compartir aquest capitol de la seva vida amb mi, desitjant acabar el nostre llibre de la vida junts. Gracies Marions!!

I tambe a tots vosaltres. Als que ens heu seguit durant tot el viatge, a trossos, o nomes al final. Sabem que en alguns moments podiem fer 'rabia', pero els vostres comentaris ens han ajudat molt en moments durs, en seguir mirant endavant i, el mes important, en sentir-nos estimats. Novament, MOLTES GRACIES!!!

Ens veiem d'aqui poc.
*P.D. Gracies pels comentaris del primer capitol del llibre. Em sembla que m'hi haure de posar!!

US DEIXEM AMB EL RESUM

ANEM A FER UNA CERVESA?...LA VOLTA EL MÓN EN UN ANY

ANEM A FER UNA CERVESA?
La volta al món en un any

Aquest és el títol del llibre que volia escriure. Com algú ja sap, em van robar la llibreta on tenia tots els escrits...molta putada!!.

Tot i així, no sé perquè, al principi del viatge vem copiar algun escrit a la PDA, de manera que n'he recuperat 6. Abans de tornar-me a posar a escriure, he decidit publicar en aquest bloc el primer escrit, i m'agradaria conèixer les vostres impressions. Després de llegir-lo, em podrieu deixar un comentari amb les vostres impressions? Si us ha agradat o no, què canviarieu, millor que ho deixi, ni fu ni fa...? Com més comentaris millor. Si us agrada, prometo posar-m'hi. Gràcies!!

SORTIDA
02-07-2007

Mai se m'han donat bé les despedides. Després de molts dinars i sopars estàvem allà al mig, a la terminal B de l'aeroport del Prat, a punt d'agafar el primer avió que ens portaria cap a Londres. Hi érem tots, o potser hi faltava algú. No ho sé. Estava nerviós. La Mariona, com sempre, al meu costat, i jo fent el pit fort, amagant el meu neguit amb inoportuns comentaris bromistes. O potser si que eren oportuns. No ho sé. Estava nerviós.

Començava el què realment havia començat molt temps abans, quan un bon vespre, en un dels meus desequilibris mentals, li deia a la meva dona: "Mariona, ho veig clar. Hem de marxar un any a fer la volta al món." I, evidentment, no veia res clar. Ni marxar un any, ni fer la volta al món. Però en moments així és quan néixen els grans projectes, i així va començar el nostre.

A partir de llavors vem navegar fins a cremar l'ordenador buscant informació, preguntant a gent que ho havia fet o que, fins i tot, ho estaven fent en aquells moments. Guies de viatge, totes les revistes que hi poden haver, pàgines web en tots els idiomes, i un llarg etcètera van anar donant forma al què, representa, començava allà al mig, a la terminal B d'el Prat.

Vem posar data de sortida, el 2 de juliol de 2007, sense que fós ni el dia del nostre casament, ni l'aniversari de res ni de ningú. Sencillament el 2 de juliol. Deixàvem les feines per una temporada d'excedència, controlàvem les despeses inevitables que hi haurien durant la nostre abscència, carregàvem les motxiles amb 12 kg de pes, i dèiem adéu, per un temps, a un dia a dia envejable per molta gent, tranquil, compensat, i sense grans mal de caps.

I per què ho fèiem? es preguntarà molta gent. Espero que les petites reflexions al final de cada capítol us ho fagin entendre. Entendre perquè un 2 de juliol, a la terminal B de l'aeroport del Prat, hi érem tots, o potser no, per despedir-nos.

I, com deia, jo mai m'he sentit còmode en les despedides. No sóc capaç de dir-los a tots que els estimo, que segur que els trobarem a faltar, i que farem el què sigui possible perquè estiguin al corrent de la nostra experiència. No deixo que se m'empapin els ulls de les llàgrimes que ofeguen les paraules que no sé dir, ni abraçar prou fort perquè sigui el gest qui els transmeti la importància de tots ells en la meva vida. Doncs no, no ho ser fer. Ja sé que hauria d'actuar de la manera que em dictés el cor per no haver de penedir-me mai de no haver dit o fet allò que sentia. Però perdoneu-me. És que allà al mig, entre tots els que hi havien de ser, o potser hi faltava algú, jo estava nerviós.

Reflexió 1:
Hi ha dues premises que es desitgen a la vida:
- fer que els somnis es fagin realitat.
- no deixar mai de somiar.
I això és un partit perdut abans de començar. Però hi ha moltes maneres de perdre'l. I nosaltres intentarem fer tants gols com sigui possible. Agafarem la pilota, serem fidels al nostre joc, ens recolzarem un amb l'altre i amb tots aquells que formin el nostre equip, i anirem sempre a fer un gol més. I així, al final del partit, només ens quedarà canviar-nos la samarreta.

PANAMÀ...PLOVENT!!

Com dèiem, i com ja en esperàvem, hem passat dies de pluja.

Primer va ser a Boquete, un petit poble de muntanya, molt tranquil i acollidor, motiu pel qual està sent invadit per inversions americanes que es monten els seus casots...tot i així, és un bon lloc per sortir de la calor de la capital, i fer uns trekks per la zona.

Nosaltres vem fer el Sendero del Quetzal, on, evidentment, de quetzlas res de res (són uns ocells molt dífícil de veure), i això que vem estar caminant més de 5 hores, acabant plens de fang i xops de dalt a baix!! Vem provar les maduixes de la zona i el seu exquisit cafè...i la resta del temps vem estar xerrant amb el propietari de la casa on estàvem. I dic casa, perquè era casa. Estàvem en una planta per nosaltres amb cuina, menjador, habitació i lavabo i TV, tot per 14 dollars la nit. I el Victor, propietari, tenia mil i una històries per explicar de la seva vida, i nosaltres només havíem d'encoratjar-lo a seguir explicant-nos-les...bocabadats!!!

D'aquí vem anar a Bocas del Toro. En teoría són unes illes paradisíaques del Carib, i suposo que ho són, però que fagi SOL!!. A nosaltres ens ha plogut cada dia excepte ahir. Així que hem vaguejat pel poblat de Bocas i finalment, tot i el mal temps, hem fet dos excursions. A la primera vem anar a la bahia del dofins i els vem veure jugar al costat de la nostra barca, vem fer snorkelin al Coral Cay on la visibilitat era precària degut a la pluja, i vem anar a la Red Frog Beach a fer uns cuba-libres (perquè banyar-nos...no venia de gust)...al final va estar prou bé.

La segona vem passar per Punta Caracol (un resort sobre el mar..però fot una pinta d'aborrit); a Boca de Drago a dinar i banyito; a la illa dels ocells on, sortosament, no se'ns van cagar a sobre; i a la platja Estrella on va sortir el sol i ens vem banyar rodejats d'estrelles de mar...guapo!!!

I, és clar, amb una mica de sol...tots dos vermells com tit....

Avui anem a Costa Rica...a Puerto Viejo, al Carib. A veure si tenim més sort amb el temps..

Ens veiem aviat!!!

PANAMÀ...i ENDAVANT!!!

Tornem a ser aquí...i amb les piles altra vegada carregades. Agraïm els vostres comentaris sobre el què ens va passar, ens han ajudat molt per escopir la ràbia que portàvem dins i transformar-la en energia positiva i ganes de continuar descobrint món.

És estrany, això. Ens queden 15 dies de viatge, després de 11 mesos i mig, i encara tenim ganes d'aventurar-nos en noves experiències, barrejar-nos amb els locals en busos exprimits, provar aliments nous sense saver la reacció posterior, i gaudir un de l'altre a cada pas que fem.

Ara, ens trobem a la ciutat de Panamà. Ens hem passat 5 dies aquí, no perquè sigui una ciutat especialment maca, sinó per gaudir dels seus entorns. Hem estat a la zona de la "causeway" fent diumenge i fent cerveses celebrant la victòria de Panamà sobre El Salvador; hem visitat el destartalat "Casco Viejo" amb vistes imponents de la bahia i creuant-nos amb el Sr.Torrijos (president de país) i el seu homòleg de Paraguay; hem anat a la illa de Taboga per fer un dia de platja, i finalment ens hem comprat el barret típic del país (heu vist la pel.lícula "El sastre de Panamà"?).

A part hi ha el Canal de Panamà. Pels frikies d'enginyeria, és una obra espectacular. No m'extendré en el tema, però ens hi vem passar més de 4 hores entre el museu, el video i veient els barcos passar (la Mariona es va cansar una mica, je,je).

Demà anem cap a muntanya, a l'àrea de Boquete. Diuen que s'hi està fresc. El problema serà si, igual que aquí, ens plou cada tarda...però bé, potser serà més interessant amb una mica d'aigua, no?

Repetim les gràcies pels comentaris (Mireia, "la desconeguda", si vols envia'ns un mail i ens veiem a la tornada).

Ens veiem aviat!!

VIERNES 13...ENS HAN ROBAT!!!

Finalment, Costa Rica ha estat l'escollida. Ahir, essent divendres 13, ens van robar. Anàvem cap a San José, i a la parada per anar al lavabo, mentre estavem a baix, algú ens va robar la bossa de mà (només la del Quim). Resultat: molta ràbia i impotència per haver confiat en deixar les bosses, alguna llàgrima, i la pèrdua de: els 2 passaports, telèfon mòbil, ulleres de sol i gorra, guia turística i llibre, i un parell de coses de molt valor personal que no es poden comprar: el disc dur on teníem emmagatzemades totes les fotos del viatge (totes!!!), i una llibreta on jo estava escrivint un llibre...MERDA!!!! Puta vida!!!!

Després de deambular per l'estació i estirar-nos els cabells, vem anar cap a San José.

Pas 1: Anem a l'Oficina d'Investigació i posem la denúncia. Va tot molt ràpid i bé. Estant acostumats amb denúncies posades per turistes (2-3 al dia). Ens recordem que també ens han robat els bitllets de bus cap a Panamà per aquella mateixa nit.

Pas 2: Localitzem el telèfon d'emergència de l'ambaixada d'Espanya, i la Catalina ens ofereix obrir-nos les oficines per fer-nos un passaport nou...CATALINA LA GRANDE!!!. A les 7 de la tarda comencem els tràmit que es demoren fins les 8. Quan ja està tot a punt, apareix un sombat espanyol a la porta de l'ambaixada i després d'explicar mil mentides, es comença a fotre nerviós i a cridar i insultar a tot ésser que li vé al cap (ministre, ambaixador, cònsul, funcionaris...). Un personatge que no marxa fins que vé la policía, acompanada del cònsul, i el "conviden" a marxar. Finalment, amb els nous passaports, agraïnt el favor a la catalina, i despedint-nos del cònsul i de tot el personal de seguretat, enfilem cap a l'estació de busos. Són les 9'30 de la nit.

Pas 3: "Si no hay boleto...no hay billete". Per més que ho intentem, amb la denúncia i mil explicacions, "el gerent no está, así que si no hay boleto...no hay billete". CABRON!!! Per tant, tornem a pagar els 75 dollars per anar a Panamà.

Pas 4: Sortim a les 11 de la nit per passar 16 hores dalt del bus i intentar dormir esquivant els flaixos recordatoris que ens amenacen continuament. Ara ja som a Panamà City.

Ja estem més tranquils, tot i que una mica psicòtics. Podia haver estat pitjor. Ens quederem a Panamà un temps, i no sabem si tornar a Costa Rica (excepte per agafar el vol de tornada, clar). De fet, no en tenim gens de ganes de tornar-hi, no se'ns hi ha perdut res...o si!!

SURF, OMETEPE i ADÉU NICARAGUA!!

Em sembla que encara ens fa mal tot de la surfejada que vem fer. Deprés de 6 hores de combatre les onades, fent el Pacific més petit degut a la quantitat d'aigua tragada, i d'ensenyar les vergonyes cada vegada que el mar ens feia caure violentment, podem dir que vem aconsseguir el nostre objectiu: Vem posar-nos drets sobre la tabla i, fins i tot, vem fer "poses" de surferos...això si, l'endemà no ens podíem aixecar.

Diuen que per combatre el mal va bé l'alcohol...així que aquella nit vem sortir una mica. Ron "Fuente de Caña" i alguna cerveseta van fer el seu efecte, però per contrapartida, no vem veure l'actor Matthew McConaughey que estava al mateix bar i, sembla ser, segons diuen (je,je), també li devien fer mal els ossos!!!

L'endemà vem anar a la illa de Ometepe. Hem estat 4 dies. Els 2 primers a la platja Santo Domingo. Vem banyar-nos al "Ojo de Agua" (piscina natural molt xula), trepitjar la platja (per cert, tot i ser patja, l'aigua és del llac de Nicaragua, l'únic llac del món que té tiburons)...fins que ens vem cansar dels millons de bitxos minúsculs que omplien l'aire al capvespre. Així que vem anar cap a la Platja Venecia. Aquí, amb millor hotel, vem fer relax. Vem caminar un trosset per anar al Charco Verde, ens vem banyar al llac, i vem pujar un turonet per veure la posta de sol. Després d'aquesta sessió "d'apalanque", hem tornat a arrencar. Ja hem creuat una altra frontera, i sóm a Costa Rica, a Liberia. Amenacen pluges, però pel temps que ens queda, seguirem endavant!!

Fins aviat...

FOTOS DE NICARAGUA PENJADES EN BREU